CIÈNCIES PER AL MÓN CONTEMPORANI

EPISTEMOLOGIA: LA TEORIA DEL CONEIXEMENT

Com sabeu que sabeu el que us penseu que sabeu ?
Si deixem de banda la resposta : “ Perquè ho sé i ja està “, el que queda és l’epistemologia.

Així doncs, com podem saber res, si és que saben res ?
Durant l’Edat Mitjana aquesta pregunta es reduïa a si la revelació divina és superior a la raó com a font de coneixement humà o viceversa.

Un home ensopega amb un pou molt profund i cau avall fins que s’aferra a una arrel que sobresurt i que li atura la caiguda. Cada vegada té menys forces per agafar-s’hi de manera que, desesperat, crida:
- Hi ha algú aquí dalt ?
Mira enlaire i l’únic que veu és un cercle de cel. De sobte, els núvols s’obren i un potent raig de llum l’il·lumina. A continuació una veu profunda retrona:
- Jo, el Senyor, sóc aquí. Deixa anar l’arrel i et salvaré.
L’home pensa un moment i crida:
- Hi ha algú més per aquí dalt ?
RACIONALISME

El fet d’estar penjat d’una arrel tendeix a inclinar la balança cap a la raó.
Al segle XVII, René Descartes es va decantar per la raó en detriment de la font divina de coneixement, per això és un destacat membre de l’escola racionalista.
Descartes probablement desitjaria no haver dit mai “cogito ergo sum” (“penso, per tant existeixo”), perquè és l’únic que tothom recorda d’ell. Però el pitjor és que el seu cogito és interpretat de manera errònia, com si Descartes hagués cregut que pensar és una característica essencial de l’ésser humà.
Bé, de fet, ho creia, però això no té absolutament res a veure amb el seu cogito ergo sum. Descartes va arribar a això del cogito a través d’un experiment sobre el dubte radical per descobrir si hi havia alguna cosa de la qual pogués estar segur; és a dir, alguna cosa de la qual pogués no dubtar. Va començar dubtant de l’existència d’un món extern. Això va ser prou fàcil: potser somiava o al·lucinava. En segon lloc va intentar dubtar sobre la seva pròpia existència. Per molt que dubtés, però, no parava de topar amb el fet que hi havia un dubtador. Devia ser ell mateix!! Del que no podia dubtar era del fet que dubtava. S’hauria pogut estalviar un munt de malentesos si només hagués dit: “Dubito ergo sum”.
De fet en els judicis el jutge demana al jurat que imiti el procés seguit per Descartes a l’hora de trobar una certesa, és a dir que comprovi la culpabilitat de l’acusat amb un criteri gairebé tan elevat com el del filòsof. La qüestió per al jurat no és ben bé la mateixa que per a Descartes; el jutge no pregunta si la culpa de l’acusat està subjecte a cap dubte, sinó solament si està subjecta a algun dubte raonable. No sembla pas una petitesa i exigeix als membres del jurat un exercici mental semblant al realitzat per Descartes.

EMPIRISME

Segons el bisbe George Berkeley, un reconegut empirista del segle XVIII: “Ésser és ser percebut”, cosa que és el mateix que dir que tot el que anomenem món objectiu és dins del nostre cap.
Berkeley va sostenir que l’únic coneixement que tenim d’aquest món és el que ens arriba a través dels sentits (els filòsofs en diuen informació sensorial). Més enllà d’aquesta informació dels sentits, va afirmar Berkeley, no es pot inferir res més, com ara l’existència de substàncies que ens envien vibracions que estimulen els nostres sentits. El bon bisbe, però, sí que va arribar a inferir que la informació sensorial ha de venir d’algun lloc i que aquest lloc no pot ser altre que Déu. Bàsicament , la idea de Berkeley és que Déu és allà dalt teclejant informació sensorial en un lloc web al qual estem tots connectats vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana (i nosaltres que sempre havíem pensat que Déu només en treballava sis!.)

EL MÈTODE CIENTÍFIC

Avui en dia, dir que tot el coneixement del món extern ens arriba a través dels sentits sembla una banalitat. Però no sempre ha estat així. Molts filòsofs d’altres èpoques pensaven que hi havia algunes idees innates dins del nostre cap que hi eren a priori, és a dir, prèviament a l’experiència. Alguns creien que les nostres idees sobre Déu eren innates, altres afirmaven que la nostra idea de la causalitat també era innata.
Fins i to avui en dia, quan algú diu: “ Tot passa per alguna raó” o “Crec en la reencarnació” està fent una afirmació que no pot ser confirmada o rebatuda per l’experiència. La major part de nosaltres, però, acceptem que la millor prova per confirmar la veritat d’una afirmació sobre el món extern és l’experiència sensorial, i en aquest sentit ens comportem com empiristes.
Veiem un exemple:

Un científic i la seva dona van en cotxe pel camp, hi ha un ramat d’ovelles pasturant. La dona diu:
- Oh, mira!, aquestes ovelles les han esquilat.
- Per aquest costat, sí – diu el científic.
D’entrada, podríem pensar que la dona només està expressant una opinió de sentit comú, mentre que el científic està optant per una opinió més prudent i científica, ja que opta per no anar més enllà del que li mostren els sentits. Però en aquest cas la dona és la que ha formulat el que molts científics considerarien la hipòtesi més científica. L’experiència dels empiristes no es restringeix a l’experiència sensorial directa.
Els científics utilitzen les seves experiències prèvies per fer un càlcul de probabilitats i extreure afirmacions més generals. El que la dona diu realment és : “ El que veig són ovelles esquilades, al menys per aquest costat. Gràcies a la meva experiència prèvia, sé que el ramaders en general no esquilen les seves ovelles només per un costat i que, encara que ho fessin, les probabilitats que les ovelles se situïn totes orientades de tal manera que només sigui visible el costat per on les han esquilat són infinitesimals. Per tant, puc dir sense por d’equivocar-me: “ Aquestes ovelles estan completament esquilades “.
Assumim que el científic de l’acudit és una mena de savi supercultivat. Ara bé, encara és més habitual assumir que una persona que no és capaç d’extrapolar a partir de la seva experiència prèvia és simplement un carallot o, com diuen a l’Índia, un aprenent de detectiu.

Un policia de Nova Delhi interroga tres joves que s’estan preparant per ser detectius. Per comprovar la seva capacitat a l’hora de reconèixer un sospitós, ensenya al primer aprenent una fotografia durant cinc segons i tot seguit l’amaga.
- Aquest és el teu sospitós. Com el reconeixeries ?
- És fàcil – contesta el jove – l’enxamparem de seguida perquè només té un ull !
El policia li diu:
- Però home ! Que no veus que t’he ensenyat una fotografia on surt de perfil.
Després el policia mostra la mateixa fotografia durant cinc segons al segon aprenent i li pregunta:
- Aquest és el teu sospitós. Com el reconeixeries ?
El segon aprenent somriu i li diu:
- Seria fàcil agafar-lo perquè només té una orella !
El policia contesta neguitejat:
- Però, què us passa a vosaltres dos ? és clar que només se li veuen un ull i una orella: és una fotografia del perfil !! Aquesta és la millor resposta que teniu ?
Finalment, ple de frustració, ensenya la mateixa fotografia al tercer aprenent i en un to de veu irritat li pregunta:
- Aquest és el teu sospitós. Com el reconeixeries ?
El jove es mira un moment la fotografia amb molta atenció i diu:
- El sospitós porta lentilles.
- El policia se sent atrapat amb la guàrdia baixa perquè de fet no sap si el sospitós porta lentilles o no.
- Bé, aquesta resposta és interessant – diu. Espera mentre reviso el seu expedient i torno per dir-te què.
Surt de la sala, va al seu despatx, revisa l’expedient del sospitós i torna somrient.
- Caram ! No m’ho puc creure. És veritat !Efectivament, el sospitós porta lentilles. Però, com has pogut fer una observació tan perspicaç ?
- Ben fàcil, replica el jove - És impossible que el sospitós porti ulleres perquè només té un ull i una orella.
El triomf de l’empirisme en l’epistemologia occidental queda reflectit en el fet que automàticament assumim que aquest és el mètode de verificació que utilitza tothom. Malgrat tot, molta gent (més de la que us penseu) continua interpretant certs esdeveniments com a miraculosos i no pas com el resultat de causes naturals.

Fragment del llibre: Plató i un ornitorinc entren en un bar... de Daniel Klein i ThomasCathcart

Preguntes:

1– Creus que aquesta forma de divulgar la filosofia pot servir perquè els alumnes de batxillerat s’interessin més per aquesta disciplina. Justifica la resposta.

2 - Defineix de manera sintètica les principals característiques del racionalisme i de l’empirisme. (Consulta el llibre de text).

3 – Posa un parell d’exemples d’aplicacions del pensament racionalista (recorda algun axioma de les matemàtiques d’ESO).

4 – Posa un parell d’exemples d’aplicacions del pensament empirista.

5 – Cataloga els següents contes infantils en racionalistes o empiristes.

Hansel i Gretel
El conte de la lletera
El gat amb botes
En Patufet